[ENGLISH BELOW – ESPAÑOL DEBAJO]
RESUM: Aquest article presenta un naixent mètode de desenvolupament personal integral tot explicant les experiències i reflexions que han portat al seu sorgiment així com exposant les seves característiques essencials.
Amb el canvi de mil·leni va emergir, arreu del món, el moviment anti-globalització o alter-mundialista, una xarxa d’activistes amb un objectiu ben concret, aturar el procés de globalització neoliberal, i un lema ben difús, «Un altre món és possible». Aquest lema va esdevenir el meu leitmotiv després d’haver participat en unes cuantes mobilitzacions internacionals i fórums socials vinculats a tal moviment.
Aquestes experiències, juntament amb alguns estudis formatius autodidactes, van obrir el camí que em portaria a la meva etapa activista, intensament activista. Va començar l’any 2008. Em vaig focalitzar en fomentar transicions -econòmiques, ecològiques, culturals i polítiques- cap a «un altre món no només possible, sinó també infinitament desitjable i absolutament necessari». Vaig estudiar a fons les dinàmiques estructurals i històriques del sistema estatal-capitalista i em vaig entregar plenament a promoure la transformació cap a marcs socials alternatius, preconitzant una visió de com poden funcionar les noves formes d’organització basades en l’autonomia, la comunitat i la reintegració amb la natura.
Entre grups d’estudi, conferències públiques, assemblees autogestionades i mobilitzacions populars, vaig aprendre lliçons importants sobre temàtiques que no s’acostumen a ensenyar a les universitats. I vaig tenir l’honor de poder inspirar -a través de xerrades, articles, traduccions i publicacions- a milers de buscadors, lluitadors i creadors de la Nova Terra.
Sento una profunda alegria i una immensa gratitud en recordar aquella esplèndida etapa. Però la Vida, naturalment, és canvi. I el meu focus comença a virar a partir d’aquella data tan assenyalada per la profecia Maia: desembre del 2012. Havent aprofundit en la comprensió dels sistemes socials i havent resolt intel·lectualment les incògnites fonamentals que havien picat anteriorment la meva curiositat, començo a sentir una crida -cada cop més indefugible- a investigar i experimentar, a aprendre i a comprendre, sobre els sistemes personals.
Una pregunta se’m presenta amb intensitat: Com podem transformar-nos a nosaltres mateixes com a persones, de forma sistemàtica i estructural, conscient i efectiva, progressiva i positiva?
El desenvolupament més esperançador de la civilització occidental en les darreres dècades és, a parer meu, el fet que aquesta pregunta ha esdevingut més present en la ment de més persones. Tanmateix, però, no és nova. Constitueix l’essència de la recerca de la saviesa autèntica. Per això una de les persones més sàvies que va caminar sobre la Terra al segle XX, Mahatma Gandhi, emfatitzava sovint la importància cabdal d’aquesta qüestió:
“No se’ns atorgarà la llibertat externa més que en la mesura exacta que hàgim sabut, en un moment determinat, desenvolupar la nostra llibertat interna. I si és certa aquesta apreciació de la llibertat, hem de consagrar totes les nostres energies a reformar-nos interiorment”.
Les meves experiències en els moviments socials alliberadors em van ensenyar la profunda veracitat d’aquesta afirmació. Quan ens entreguem en cos i ànima a una noble causa i, absorbits en aquest compromís, oblidem cultivar la nostra persona, limitem la nostra capacitat d’acció. Si ens centrem en la transformació del món exterior deixant de banda la imprescindible cura del nostre univers interior, perdem el camí. Atendre les realitats politico-socials és important, però, si no parem igual atenció a les psico-espirituals, fallem. L’empoderament comunitari sense l’empoderament personal és una quimera.
I qui escriu aquestes paraules, en els seus anys de càndida immaduresa, revessant d’agosarada ignorància, va incórrer en aquests errors, mancances i il·lusions. I això va conduir a la crisi.
L’autor i activista que tant predicava sobre la profunda crisi multidimensional del món contemporani va enfrontar-se, ironies de la vida, a una profunda crisi multidimensional del seu món personal.
Però què és, en última instància, una crisi? Segons Albert Einstein, “És en la crisi on neixen la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”. També en aquest sentit discorre el mitòleg Joseph Campbell: “Les oportunitats per a trobar poders més profunds dins nostre arriben quan la vida sembla més difícil”. I el filòsof Jordi Pigem, en el seu llibre Bona Crisi, ens recorda que «Durant segles s’ha parlat amb tota naturalitat de la bona crisi o la happy crisi que condueix a la curació del malalt». Efectivament, en el seu sentit original, crisi és oportunitat de sanació. La crisi ens convida a elaborar una crítica per a trobar un millor criteri que ens permeti realitzar una nova creació.
Així que una bona crisi pot ser just el que necessitem: per regenerar-nos, per renovar-nos i reinventar-nos. I la meva crisi, certament, va servir per això. Em vaig sentir com Muhammad Rumi, el cèlebre poeta persa que al segle XIII escrivia: “Ahir era intel·ligent i volia canviar el món; avui soc savi, així que em canviaré a mi mateix”.
Els canvis importants, però, requereixen energia. Així que necessitava consagrar-me a la labor de l’auto-transformació. Vaig posar en segon pla tot lo altre i em vaig dedicar plenament a cultivar la meva ment, les meves emocions i el meu cos de forma sinèrgica, adoptant tècniques, concepcions, pensaments i metodologies provinents de tradicions filosòfiques mil·lenàries, dels avenços científics recents, de les propostes de la teoria i el moviment integral i de les experiències reportades per destacats exploradors de l’evolució personal i transpersonal.
Renovellament, recreació, regeneració. Aquest va ser el resultat. Els meus hàbits, creences, identitat… tot va mutar en aquells anys. Com l’eruga que es reclou a la seva crisàlide per possibilitar la seva pròpia metamorfosi, jo em vaig recollir en una antiga cabana de pedra situada al bell mig del bosc empordanès, Can Recés. Vaig viure-hi en un recés semipermanent. Passava els dies, les setmanes i els mesos llegint voraçment i meditant devotament, deixant anar allò que ja no em servia i edificant la nova versió de mi mateix.
En aquell moment desconeixia el concepte de metànoia, però ara m’adono que és la noció que millor descriu aquell procés. Emprat per psicòlegs com William James, Carl Jung o David Laing, aquest concepte denota un canvi fonamental en la personalitat humana, una reforma de la pisque a través d’una crisi existencial, una transformació interior com a mitjà de resolució d’un conflicte intern i com a vía d’autocuració. I la metanoia, certament, és avui un procés ben desitjable: “Només una metanoia radical, un canvi total de mentalitat, cor i esperit pot encaixar amb les nostres necessitats” comentava Raimon Pannikkar.
Certament, la «sort» o la «providència» van contribuir a la meva metànoia. Per exemple, el fet que Can Recés no tingui electricitat va impulsar-me a reduir l’ús d’aparells electrònics com l’ordinador i el telèfon mòbil. En el seu lloc, vaig recuperar l’ús del suport físic que tant ha utilitzat la humanitat des de fa mil·lennis: el paper. I amb això, alguna mena de màgia va començar a succeir. Anotant reflexions, elaborant esquemes, plasmant experiències, fent llistes, transcrivint passatges, emplenant taules… em vaig sentir cada cop més energitzat, inspirat i concentrat en la labor de refer la meva vida.
Primer de forma improvisada i intuïtiva, i després, cada cop més, de forma conscient i deliberada, em vaig entregar a una via de desenvolupament personal que s’anava constituint, paper a paper, pas a pas, entre les meves mans. Sentint-me alhora creador i creació, vaig jugar al joc que la Vida em suggeria. I va sorgir. Un marc integral i integrador. Una caixa d’eines. Un procés panoràmic. Un sistema personal. Un mètode.
I com més utilitzava aquest mètode, més evolució experimentava. A mesura que m’anava ubicant en aquest marc, la meva vida esdevenia més clara, conscient, coherent i constructiva. Aplicar les eines d’aquesta caixa em feia sentir més segur. Seguir aquest procés em conferia pau interior. I aquest naixent sistema resultava cada vegada més natural, versàtil, pràctic, indispensable.
Esdevindria aquest mètode un element rellevant en la meva vida no només personal sinó també professional? Tot començava a encaixar sorprenentment apuntant en aquest sentit. Però l’embrionària criatura necessitava prosseguir el seu procés de gestació… amb cura, silenci i tranquil·litat. Havien de passar anys, encara, fins a poder sortir a la llum. Set anys.
Avui, el mètode Vitalintegral comença a sortir a la llum: és testejat per diverses persones interessades a desenvolupar el seu potencial personal amb un enfocament proactiu, panoràmic i profund. Es tracta d’una via per a desenvolupar les nostres capacitats d’autoconeixement, d’autodeterminació, d’autoorganització, d’autocura i d’autosuperació, amb el propòsit de viure, cada cop més, exercint el poder de la nostra consciència, cultivant les positivitats del nostre caràcter i expandint la pau del nostre cor.
En l’era de la digitalització i la “intel·ligència artificial”, aquest mètode es basa en la lectura i l’escriptura en paper i, més concretament, en una manera peculiar i pionera d’utilitzar aquest mitjà mil·lenari. Una determinada tipologia de paper, un tipus específic de bolígraf i diverses carpetes i caixes concebudes ad hoc, constitueixen el substrat material del mètode. La proposta, per tant, està especialment dirigida a persones que volen limitar la seva exposició i dependència dels dispositius digitals; persones que prefereixen prendre apunts, escriure un diari, concebre plans, gestionar projectes, organitzar pensaments, deixar anar emocions… amb l’autonomia i la comoditat natural que ens dona el paper.
És clar que el món digital té grans avantatges. Naturalment que les noves tecnologies de la informació i la comunicació superen el paper en innumerables prestacions. Evidentment que no advoco per un retrocés tecnològic general ni un ascetisme digital radical. Algunes tecnologies són fantàstiques per a la Vida. Però tot té la seva mesura. Com tantes altres coses, la tecnologia, en el seu punt just resulta clarament beneficiosa, però en excés o en carència, resulta relativament perjudicial. No totes les noves invencions tecnològiques són millors per se que les seves alternatives més clàssiques, tradicionals i rudimentàries. Procurant abordar la qüestió des d’un enfocament integral, és a dir, considerant múltiples perspectives -la visió ecològica i l’econòmica, el curt termini i el llarg termini, des del punt de vista psicològic i polític, etc -, convé que cada persona faci les seves ponderacions i prengui les seves decisions sobre quines eines emprar per a cada necessitat.
Però cal que tinguem ben present el que assenyalava l’agricultor i filòsof Pierre Rabhi fa uns anys: “A partir d’ara, la gesta més gran, la més bella, que haurà de dur a terme la humanitat serà la de respondre a les seves necessitats vitals amb els mitjans més simples i sans”. La simplicitat voluntària, la sobrietat intel·ligent, és sovint la via més saludable. Això mateix pensa l’escriptor nortamericà Wendell Berri: «No hi ha remeis en aquest batibull de solucions tecnològiques que ens ofereix la societat actual, només n’hi pot haver en un canvi de valors culturals (i econòmics) que suscitin en tota la població el respecte, l’autocontrol i la preocupació necessaris».
Malgrat que els plans tecnocràtics s’estan imposant globalment tot redissenyant les nostres vides per tal d’implementar una digitalizació general obligada, també hi ha, afortunadament, cada cop més persones que despertem del somni tecnolàtric i resistim als “anells del poder global”, en termes del filòsof Jordi Pigem.
Suècia és un exemple en aquest sentit. Aquest país nòrdic acaba de fer mitja volta en el seu procés de digitalització escolar, reduint l’ús de pantalles i recuperant l’ús del paper, després que s’hagi demostrat en diversos estudis que aquest mitjà resulta avantatjós per a l’aprenentatge dels infants. Alliberar-nos de la dependència dels artilugis hipertecnològics i les enormes corporacions que ens els subministren, i descobrir, alhora, innovadores formes d’emprar els mitjans més simples i sans, és, avui, saviesa.
Blai Dalmau Solé
Estiu 2023
[ESPAÑOL]
Orígenes del Vitalintegral
RESUMEN: Este artículo presenta un emergente método de desarrollo personal integral explicando las experiencias y reflexiones que han llevado a su surgimiento así como exponiendo sus características esenciales.
Con el cambio de milenio emergió, en todo el mundo, el movimiento anti-globalización o alter-mundialista, una red de activistas con un objetivo muy concreto, detener el proceso de globalización neoliberal, y un lema bien difuso, «Otro mundo es posible». Este lema se convirtió en mi leitmotiv después de haber participado en unas cuantas movilizaciones internacionales y foros sociales vinculados a tal movimiento.
Estas experiencias, junto a algunos estudios autodidactas, abrieron el camino que me llevaría a mi etapa activista, intensamente activista. Empezó en el 2008. Me focalicé en fomentar transiciones -económicas, ecológicas, culturales y políticas- hacia «otro mundo no sólo posible, sino también infinitamente deseable y absolutamente necesario». Estudié a fondo las dinámicas estructurales e históricas del sistema estatal-capitalista y me entregué plenamente a promover la transformación hacia marcos sociales alternativos, preconizando una visión de cómo pueden funcionar las nuevas formas de organización basadas en la autonomía, la comunidad y la reintegración con la naturaleza.
Entre grupos de estudio, conferencias públicas, asambleas autogestionadas y movilizaciones populares, aprendí importantes lecciones sobre temáticas que no suelen enseñarse en las universidades. Y tuve el honor de poder inspirar -a través de charlas, artículos, traducciones y publicaciones- a miles de buscadores, luchadores y creadores de la Nueva Tierra.
Siento una profunda alegría y una inmensa gratitud al recordar esa espléndida etapa. Pero la Vida, por supuesto, es cambio. Y mi foco empezó a virar a partir de aquella fecha tan señalada por la profecía Maya: diciembre del 2012. Habiendo profundizado en la comprensión de los sistemas sociales y resuelto intelectualmente las incógnitas fundamentales que habían picado anteriormente mi curiosidad, empiezo a oír una llamada -cada vez más insoslayable- a investigar y experimentar, a aprender y comprender, sobre los sistemas personales.
Una pregunta se me presenta con intensidad: ¿Cómo transformarnos a nosotros mismos como personas, de forma sistemática y estructural, consciente y efectiva, progresiva y positiva?
El desarrollo más esperanzador de la civilización occidental en las últimas décadas es, en mi opinión, el hecho de que esta pregunta ha devenido más presente en la mente de más personas. Sin embargo, no es nueva. Constituye la esencia de la búsqueda de la auténtica sabiduría. Por eso una de las personas más sabias que caminó sobre la Tierra en el siglo XX, Mahatma Gandhi, enfatizaba a menudo la importancia primordial de esta cuestión:
“No se nos otorgará la libertad externa más que en la medida exacta que hayamos sabido, en un momento determinado, desarrollar nuestra libertad interna. Y si es cierta esa apreciación de la libertad, debemos consagrar todas nuestras energías a reformarnos interiormente”.
Mis experiencias en los movimientos sociales liberadores me enseñaron la profunda veracidad de esa afirmación. Cuando nos entregamos en cuerpo y alma a una noble causa y, absorbidos en este compromiso, olvidamos cultivar nuestra persona, limitamos nuestra capacidad de acción. Si nos centramos en la transformación del mundo exterior dejando de lado el imprescindible cuidado de nuestro universo interior, perdemos el camino. Atender las realidades político-sociales es importante, pero si no prestamos igual atención a las psicoespirituales, fallamos. El empoderamiento comunitario sin el empoderamiento personal es una quimera.
Y quien escribe estas palabras, en sus años de cándida inmadurez, con atrevida ignorancia, incurrió en esos errores, carencias e ilusiones. Y esto condujo a la crisis.
El autor y activista que tanto predicaba sobre la profunda crisis multidimensional del mundo contemporáneo se enfrentó, ironías de la vida, a una profunda crisis multidimensional de su mundo personal.
¿Pero qué es, en última instancia, una crisis? Según Albert Einstein, “es en la crisis donde nacen la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias”. También en este sentido discurre el mitólogo Joseph Campbell: “Las oportunidades para encontrar poderes más profundos dentro de nosotros llegan cuando la vida parece más difícil”. Y el filósofo Jordi Pigem, en su libro Buena Crisis, nos recuerda que «Durante siglos se ha hablado con toda naturalidad de la buena crisis o la happy crisis que conduce a la curación del enfermo». Efectivamente, en su sentido original, crisis es oportunidad de sanación. La crisis nos invita a elaborar una crítica para encontrar un mejor criterio que permita realizar una nueva creación.
Así que una buena crisis puede ser justo lo que necesitamos: para regenerarnos, renovarnos y reinventarnos. Y mi crisis, ciertamente, sirvió para eso. Me sentí como Muhammad Rumi, el célebre poeta persa que en el siglo XIII escribía: “Ayer era inteligente y quería cambiar el mundo; hoy soy sabio, así que voy a cambiarme a mí mismo”.
Sin embargo, los cambios importantes requieren energía. Así que necesitaba consagrarme a la labor. Puse en segundo plano todo lo demás y me dediqué plenamente a cultivar mi mente, mis emociones y mi cuerpo de forma sinérgica, adoptando técnicas, concepciones, pensamientos y metodologías provenientes de tradiciones filosóficas milenarias, de los avances científicos recientes , de las propuestas de la teoría y el movimiento integral y de las experiencias reportadas por destacados exploradores de la evolución personal y transpersonal.
Renovación, recreación, regeneración. Ése fue el resultado. Mis hábitos, creencias, identidad… todo mutó en esos años. Como la oruga que se recluye en su crisálida para posibilitar su propia metamorfosis, yo me recogí en una antigua cabaña de piedra situada en medio del bosque ampurdanés, Can Recés. Viví en un retiro semipermanente. Pasaba los días, las semanas y los meses leyendo vorazmente y meditando devotamente, soltando lo que ya no me servía y edificando la nueva versión de mí mismo.
En ese momento desconocía el concepto de metanoia, pero ahora me doy cuenta de que es la noción que mejor describe ese proceso. Empleado por psicólogos como William James, Carl Jung o David Laing, este concepto denota un cambio fundamental en la personalidad humana, una reforma de la pisque a través de una crisis existencial, una transformación interior como medio de resolución de un conflicto interno y como vía de autocuración. Y la metanoia, ciertamente, es hoy un proceso muy deseable: “Sólo una metanoia radical, un cambio total de mentalidad, corazón y espíritu puede encajar con nuestras necesidades” comentaba Raimon Pannikkar.
Ciertamente, la suerte o la providencia contribuyeron a mi metanoia. Por ejemplo, el hecho de que Can Recés no tenga electricidad me impulsó a reducir el uso de aparatos electrónicos como el ordenador y el teléfono móvil. En su lugar, recuperé el uso del soporte físico que tanto ha utilizado la humanidad desde hace milenios: el papel. Y con ello, algún tipo de magia empezó a suceder. Anotando reflexiones, elaborando esquemas, plasmando experiencias, haciendo listas, transcribiendo pasajes, llenando tablas… me sentí cada vez más energizado, inspirado y concentrado en la labor de rehacer mi vida.
Primero de forma improvisada e intuitiva, y después, cada vez más, de forma consciente y deliberada, me entregué a una vía de desarrollo personal que se iba constituyendo, papel a papel, paso a paso, entre mis manos. Sintiéndome a la vez creador y creación, jugué al juego que la Vida me sugería. Y surgió. Un marco integral e integrador. Una caja de herramientas. Un proceso panorámico. Un sistema personal. Un método.
Y cuanto más utilizaba este método, mayor evolución experimentaba. A medida que me iba ubicando en este marco, mi vida se convertía en más clara, consciente, coherente y constructiva. Aplicar las herramientas de esta caja me hacía sentirse más seguro. Seguir ese proceso me confería paz interior. Y ese naciente sistema resultaba cada vez más natural, versátil, práctico, indispensable.
¿Se convertiría este método en un elemento relevante en mi vida no sólo personal sino también profesional? Todo empezaba a encajar sorprendentemente apuntando en ese sentido. Pero la embrionaria criatura necesitaba proseguir su proceso de gestación… con cuidado, silencio y tranquilidad. Aún tenían que pasar años hasta poder salir a la luz. Siete años.
Hoy el método Vitalintegral comienza a salir a la luz: es testeado por varias personas interesadas en desarrollar su potencial personal con un enfoque proactivo, panorámico y profundo. Se trata de una vía para desarrollar nuestras capacidades de autoconocimiento, de autodeterminación, de autoorganización, de autocuidado y de autosuperación, con el propósito de vivir, cada vez más, ejerciendo el poder de nuestra conciencia, cultivando las positividades de nuestro carácter y expandiendo la paz de nuestro corazón.
En la era de la digitalización y la “inteligencia artificial”, este método se basa en la lectura y la escritura en papel y, más concretamente, en una forma peculiar y pionera de utilizar este medio milenario. Una determinada tipología de papel, un tipo específico de bolígrafo y varias carpetas y cajas concebidas ad hoc constituyen el sustrato material del método. La propuesta, por tanto, está especialmente dirigida a personas que quieren limitar su exposición y dependencia de los dispositivos digitales; personas que prefieren tomar apuntes, escribir un diario, concebir planes, gestionar proyectos, organizar pensamientos, soltar emociones… con la autonomia y la comodidad natural que nos ofrece el papel como sporte.
Por supuesto que el mundo digital tiene grandes ventajas. Naturalmente que las nuevas tecnologías de la información y la comunicación superan el papel en innumerables prestaciones. Evidentemente que no abogo por un retroceso tecnológico general ni un ascetismo digital radical. Algunas tecnologías son fantásticas para la vida. Pero todo tiene su medida. Como tantas otras cosas, la tecnología, en su punto justo, resulta claramente beneficiosa, pero en exceso o en carencia, resulta relativamente perjudicial. No todas las nuevas invenciones tecnológicas son mejores por sí que sus alternativas más clásicas, tradicionales y rudimentarias. Procurando abordar la cuestión desde un enfoque integral, es decir, considerando múltiples perspectivas –la visión ecológica y la económica, el corto plazo y el largo plazo, desde el punto de vista psicológico y político, etc–, conviene que cada persona haga sus ponderaciones y tome sus decisiones sobre qué herramientas emplear para cada necesidad.
Pero debemos tener presente lo que señalaba el agricultor y filósofo Pierre Rabhi hace unos años: “A partir de ahora, la mayor gesta, la más bella, que tendrá que llevar a cabo la humanidad será la de responder a las sus necesidades vitales con los medios más simples y sanos“. La simplicidad voluntaria, la sobriedad inteligente, a menudo es la vía más saludable. Eso mismo piensa el escritor norteamericano Wendell Berri: «No hay remedios en este batiburrillo de soluciones tecnológicas que nos ofrece la sociedad actual, sólo puede haberlas en un cambio de valores culturales (y económicos) que susciten en toda la población el respeto, el autocontrol y la preocupación necesarios».
Aunque los planes tecnocráticos se están imponiendo globalmente, re-diseñando nuestras vidas para implementar una digitalización general obligatoria, también hay, afortunadamente, cada vez más personas que despertamos del sueño tecnolátrico, que se está volviendo pesadilla, y resistimos a los “anillos del poder global”, en términos del filósofo Jordi Pigem.
Lo sucedido recientemente en Suecia es un ejemplo en ese sentido. Este país nórdico acaba de dar media vuelta en su proceso de digitalización escolar, reduciendo el uso de pantallas y recuperando el uso del papel, después de que se haya demostrado en varios estudios que este medio resulta ventajoso para el aprendizaje de los niños.
Liberarnos de la dependencia de los artilugios hipertecnológicos y las enormes corporaciones que nos los suministran, y descubrir, a la vez, innovadoras formas de utilizar los medios más simples y sanos, es hoy sabiduría.
Blai Dalmau Solé
Verano 2023
Origins of the Vitalintegral
ABSTRACT: This article presents an emerging method of integral personal development while explaining the experiences and reflections that have led to its emergence as well as exposing its essential characteristics.
With the turn of the millennium, the anti-globalization or alter-globalist movement emerged around the world, a network of activists with a very specific objective, to stop the process of neoliberal globalization, and a well-known motto, “Another world is possible”. This motto became my leitmotif after having participated in a few international mobilizations and social forums linked to this movement.
These experiences, along with some self-taught educational studies, paved the way that would lead me to my activist, intensely activist, stage. It started in 2008. I focused on fostering transitions – economic, ecological, cultural and political – towards “another world that is not only possible, but also infinitely desirable and absolutely necessary”. I thoroughly studied the structural and historical dynamics of the state-capitalist system and devoted myself fully to promoting transformation towards alternative social frameworks, advocating a vision of how new forms of organization based on autonomy, community and reintegration with nature could work.
Between study groups, public lectures, self-managed assemblies and grassroots mobilizations, I learned important lessons about subjects not usually taught in universities. And I had the honor of being able to inspire – through talks, articles, translations and publications – thousands of seekers, fighters and creators of the New Earth.
I feel deep joy and immense gratitude when I remember that splendid stage. But Life, naturally, is change. And my focus begins to turn from that date so indicated by the Mayan prophecy: December 2012. Having deepened my understanding of social systems and having intellectually resolved the fundamental unknowns that had previously piqued my curiosity, I begin to feel a call – more and more inescapable – to investigate and experiment, to learn and understand, about personal systems.
A question comes to me with intensity: How can we transform ourselves individually, systematically and structurally, consciously and effectively, progressively and positively?
The most hopeful development in Western civilization in recent decades is, in my opinion, the fact that this question has become more present in the minds of more people. However, it is not new. It constitutes the essence of the search for authentic wisdom. That is why one of the wisest people who walked the Earth in the 20th century, Mahatma Gandhi, often emphasized the crucial importance of this question:
“External freedom will only be granted to us to the exact extent that we have known, at a given moment, how to develop our internal freedom. And if this appreciation of freedom is true, we must devote all our energies to reforming us internally.”
My experiences in liberating social movements taught me the profound truth of this statement. When we give ourselves body and soul to a noble cause and, absorbed in this commitment, forget to cultivate our person, we limit our capacity for action. If we focus on the transformation of the outer world leaving aside the essential care of our inner universe, we lose our way. Attending to the politico-social realities is important, but if we don’t pay equal attention to the psycho-spiritual ones, we fail. Community empowerment without personal empowerment is a chimera.
And the one who writes these words, in his years of candid immaturity, reveling in daring ignorance, incurred these errors, shortcomings and illusions. And that led to the crisis.
The author and activist who preached so much about the deep multidimensional crisis of the contemporary world faced, ironies of life, a deep multidimensional crisis of his personal world.
But what is, ultimately, a crisis? According to Albert Einstein, “It is in the crisis that inventiveness, discoveries and great strategies are born.” Also in this sense, the mythologist Joseph Campbell speaks: “Opportunities to find deeper powers within us come when life seems more difficult.” And the philosopher Jordi Pigem, in his book Bona Crisi, reminds us that “For centuries people have talked about the good crisis or the happy crisis that leads to the healing of the sick”. Indeed, in its original sense, crisis is an opportunity for healing. The crisis invites us to develop a critique to find a better criterion that allows us to make a new creation.
So a good crisis can be just what we need: to regenerate, to renew and reinvent ourselves. And my crisis certainly served that purpose. I felt like Muhammad Rumi, the famous Persian poet who in the 13th century wrote: “Yesterday I was intelligent and wanted to change the world; today I am wise, so I will change myself”.
Major changes, however, require energy. So I needed to devote myself to the work of self-transformation. I put everything else in the background and devoted myself fully to cultivating my mind, my emotions and my body in a synergistic way, adopting techniques, conceptions, thoughts and methodologies from millennial traditions, from recent scientific advances, from the integral movement and from the experiences reported by prominent explorers of personal and transpersonal evolution.
Renewal, recreation, regeneration. This was the result. My habits, beliefs, identity… everything changed in those years. Like the caterpillar that hides in its chrysalis to enable its own metamorphosis, I collected myself in an old stone cabin located in the middle of the Empordà forest, Can Recés. I lived there on a semi-permanent retreat. I spent my days, weeks and months reading voraciously and meditating devoutly, letting go of what no longer served me and building the new version of myself.
At the time I was unaware of the concept of metanoia, but now I realize that it is the notion that best describes that process. Used by psychologists such as William James, Carl Jung or David Laing, this concept denotes a fundamental change in the human personality, a reform of the mind through an existential crisis, an inner transformation as a means of resolving an internal conflict and as a way of self-healing. And metanoia is certainly a very desirable process today: “Only a radical metanoia, a total change of mentality, heart and spirit can fit our needs” commented Raimon Pannikkar.
Certainly ‘luck’ or ‘providence’ contributed to my metanoia. For example, the fact that Can Recés has no electricity prompted me to reduce the use of electronic devices such as the computer and mobile phone. In its place, I recovered the use of the physical support that has been used so much by humanity for millennia: paper. And with that, some kind of magic started to happen. Jotting down reflections, drawing up diagrams, capturing experiences, making lists, transcribing passages, filling in tables… I felt more and more energized, inspired and focused on the work of rebuilding my life.
First in an improvised and intuitive way, and then, more and more, in a conscious and deliberate way, I surrendered myself to a path of personal development that was taking shape, paper by paper, step by step, between my hands. Feeling both creator and creation, I played the game that Life suggested to me. And it emerged. A comprehensive and integrative framework. A toolbox. A panoramic process. A personal system. A method.
And the more I used this method, the more evolution I experienced. As I placed myself in this framework, my life became clearer, more conscious, coherent and constructive. Applying the tools in this box made me feel more confident. Following this process gave me inner peace. And this nascent system was increasingly natural, versatile, practical, indispensable.
Would this method become a relevant element in my life not only personally but also professionally? Everything was starting to fit together surprisingly pointing in this direction. But the embryonic creature needed to continue its gestation process… with care, silence and tranquility. Years had to pass, still, until it could come to light. Seven years.
Today, the Vitalintegral method is beginning to come to light: it is tested by several people interested in developing their personal potential with a proactive, panoramic and deep approach. It is a way to develop our capacities for self-knowledge, self-determination, self-organization, self-care and self-improvement, with the purpose of living, more and more, exercising the power of our conscience, cultivating the positivities of our character and expanding the peace of our heart.
In the era of digitization and “artificial intelligence”, this method is based on reading and writing on paper and, more specifically, on a peculiar and pioneering way of using this millennial medium. A specific type of paper, a specific type of pen and various folders and boxes designed ad hoc, constitute the material substrate of the method. The proposal, therefore, is especially aimed at people who want to limit their exposure and dependence on digital devices; people who prefer to take notes, write a diary, conceive plans, manage projects, organize thoughts, let go of emotions… with the autonomy and natural comfort that paper gives us.
It is clear that the digital world has great advantages. Of course the new information and communication technologies surpass paper in countless ways. Obviously I am not advocating a general technological step back or a radical digital asceticism. Some technologies are fantastic for Life. But everything has its measure. Like so many other things, technology, at its right point is clearly beneficial, but in excess or lack of it, it is relatively harmful. Not all new technological inventions are necessarily better than their more classic, traditional and rudimentary alternatives. Trying to approach the issue from a comprehensive approach, that is to say, considering multiple perspectives – the ecological and economic vision, the short term and the long term, from the psychological and political point of view, etc. -, it is appropriate that each person make their weightings and make their decisions about which tools to use for each need.
But we must keep in mind what the farmer and philosopher Pierre Rabhi pointed out a few years ago: “From now on, the greatest, most beautiful feat that humanity will have to carry out will be to respond to the their vital needs with the simplest and healthiest means”. Voluntary simplicity, intelligent sobriety, is often the healthiest course. The American writer Wendell Berri thinks the same way: “There are no remedies in this mess of technological solutions that society offers us today, there can only be solutions in a change in cultural (and economic) values that arise in the entire population the necessary respect, self-control and concern”.
Despite the fact that technocratic plans are imposing themselves globally by redesigning our lives in order to implement a general forced digitization, there are also, fortunately, more and more people who are waking up from the technocratic slumber and resisting the “rings of global power”, in terms of the philosopher Jordi Pigem.
Sweden offers an example in this sense. This Nordic country which has just completed a half-turn in its school digitization process, reducing the use of screens and recovering the use of paper, after it has been shown in several studies that this medium is advantageous for learning.
Freeing ourselves from dependence on hyper-technological gadgets and the huge corporations that supply them, and discovering, at the same time, innovative ways of using the simplest and healthiest means, is, today, wisdom.
Blai Dalmau Solé
Summer 2023