Biografia en Català

[ESPAÑOL]

Semblança escrita el 2017
per l’historiador Miguel Iñíguez:


“Nascut el 4 de Gener de 1984 a Barcelona,
en Blai Dalmau Solé resideix des dels quatre anys a l’Alt Empordà, i, en la seva adolescència, s’interessa per l’escena i la música hardcore (una xarxa cultural molt vinculada a les idees llibertàries, el pensament crític i les pràctiques autogestionàries): assisteix a dotzenes de concerts, toca en diversos grups, compon fanzines i organitza alguns festivals. Al començament del segle XXI acudeix a mobilitzacions i trobades internacionals de resistència al neoliberalisme i escriu l’opuscle Sobre la misèria del treball i la seva possible superació. Entre el 2002 i el 2005 estudia cinematografia (fruit d’allò après són els curtmetratges i assajos audiovisuals: No-Vida al 2003, Remodelar l’Estructura al 2005, Prediccions per a l’any 2012 al 2008 i El Canvi en el 2009), i, de 2006 a 2009, cursa filosofia a la Universitat de Barcelona, on s’implica en les agitacions estudiantils (mobilitzacions, assemblees, vagues i debats) i en el moviment d’okupes, per al cap de poc fer un pas més i entregar-se a la promoció d’una nova i veritable consciència ecològica i democràtica, convençut que un altre món és no només possible, sinó també necessari. Al 2008 comprèn que el capitalisme global està entrant en una profunda, creixent i crònica crisi estructural a causa del decreixement forçat per la disminució energètica global, derivada de les pròpies limitacions del planeta, cosa que el porta a escriure algunes anàlisis de la situació en què pronostica l’imminent adveniment d’un nou cicle històric caracteritzat per la decadència del sistema establert i l’augment de la consciència crítica i la construcció d’alternatives. S’implica uns mesos a la Xarxa pel Decreixement de Catalunya, on coneix a la Laia Vidal, amb qui estableix una important relació sentimental i de col·laboració: junts editen diversos números de la revista Détourné (on es publiquen diversos articles seus, com Sobre la crisi de l’automòbil i al seva possible superació o l’Aventura Situacionista) i organitzen festivals de cultura alternativa (els tres Festivals Desviat, 2004-2008, i les jornades El Canvi, 2009), així com cicles de debat (Crisi, Crítica i Criteri i Decreixement i Democràcia Inclusiva, el 2010-2011). En la publicació massiva Podem! crida a crear institucions educatives alternatives, lliures i autogestionades i aquell mateix any es dedica a la creació de Grups d’Estudi de Democràcia Inclusiva (GEDIs) i del Grup d’Acció per la Democràcia Inclusiva de Catalunya (GADI), que porta a terme una activitat intensa en 2010-2012: dotzenes de xerrades, articles i traduccions, es dota d’una revista, Demos, i fins i tot d’un grup de música, Demòtic Band, tot amb la pretensió de fomentar un canvi sistèmic, i que es va integrar en la incipient Xarxa Internacional de Democràcia Inclusiva liderada per l’economista i filòsof polític grec Takis Fotopoulos. El 2012 abandonen l’esmentada xarxa, per entendre que no compleix amb la seva comesa, i constitueixen el GRA (Grup de Reflexió per l’Autonomia) amb un plantejament més ampli, flexible, propi i obert. El nou grup sorprèn i impacta en 2013 amb el Manifest pel No-Sí: la Revolució, sense Estat-Nació, és la Solució!, en el qual, en plena expansió del procés sobiranista de Catalunya, afirmen que “l’estructura estatal és una part fonamental del sistema establert, de manera que negar-la, per a superar-la, és una part essencial del projecte revolucionari contemporani. Un Estat català seria només una nova expressió de la mateixa font de problemes: la dominació política en forma d’Estat “democràtic representatiu”. Si volem alliberar-nos realment de l’espiral de misèria i barbaritat que és troba el món contemporani és menester que comencem a impugnar efectivament aquesta dominació a través d’una política realment democràtica, realitzada en el marc d’Assemblees Populars Confederades, en franca oposició a l’espectacle oligàrquic del Parlament». Les tesis d’aquest manifest són repetides, ampliades i afinades en un segon manifest publicat al setembre de 2014 per la Plataforma pel No-Sí, constituïda per ell i altres companys, advocant per l’opció llibertària de «No a l’Estat, Sí a la independència» i posicionant-se en la tradició de Ricardo Mella davant el referèndum del 9 de novembre. En 2014-2015 concep, coordina i impulsa el que anomena Procés de Gènesi del Vitalisme Integral, una via de formació, investigació i reflexió per desenvolupar un nou paradigma revolucionari integral, considerant que la transformació política no és suficient si no va acompanyada d’una transformació paral·lela en els altres àmbits de l’existència humana (economia, espiritualitat, ecologia, sexualitat, ètica, alimentació, etc.). Aquest Vitalisme Integral implica la negació de la civilització actual, que denomina «antivital», i en proposa una de nova a favor de la Vida, és a dir, basada en els principis d’Amor, Veritat, Autonomia, Cooperació i Comunió en relació amb totes les entitats vives (pobles, col·lectius, ecosistemes, persones). En sintonia amb aquest naixent paradigma, el 2015 estimula algunes vetllades filosòfiques (Gratitud, Gratuïtat i Gràcia; Cosmovisió; Amistat). D’altra banda, a nivell laboral, es dedica a la restauració; especialment, muntant una parada de batuts de fruita ecològica. Unint el seu creixent interès per l’alimentació conscient amb el seu imperible compromís amb la filosofia, el 2016 crea la petita empresa Fruitsofia, que apunta en la línia de la veterana sentència de Juvenal «mens sana in corpore sano» i, com tots els seus projectes, es dirigeix cap a la consecució d’una Revolució Integral en favor de la Vida. Assidu conferenciant i partícip de taules rodones: Vic (2011, “Democràcia Inclusiva“; 2016, «Filosofia Econòmica de la Revolució Integral»), Barcelona (2012, «Allò comú: superar el concepte de Propietat» i «Reconstruint la Democràcia»), Cardedeu i Castelló (2012, “Transició cap a una Democràcia Inclusiva“), Figueres (2010, «La crisi energètica i el poder de la comunitat»), etc. Mou el bloc Discs Imaginals (2011-2015) i Albir d’Albor (2016). Escrits en el llibre El Comú Català (David Algarra, 2015) i en les publicacions Détourné (2008-2010, fundador), Podem!, Rebel·leu-vos! i DEMOS, així com a diferents pàgines internàutiques.”